Países pequeniños

Estou en Barcelona esta fin de semana. Síntoo como o feche dunha etapa, que durou os tres últimos anos, na cal visitei con relativa frecuencia a capital de Cataluña.

Penso que eu non aturaría vivir aquí un tempo longo, mais en cada unha destas pequenas estadías sempre foi lindo ver a cantidade de amor polo seu "pequeno" país, que tamén nos amosa camiños posíbeis para o noso.



El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a adormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.

Se o Vicente Risco, cando era alguén, escoitase a canción de Llach e alguén a quixese aplicar a Galiza, talvez replicaría con aquela fermosa sentenza: "ti dis que Galiza é moi pequena, eu digo que Galiza é un mundo; pode ser pequena en extensión, mais en entidade e fondura, é inmensa".